|
|
Fou un filòleg i lingüista català especialista en història de la llengua i gramàtica catalana.
Estudià als Estudis Universitaris Catalans,i es llicencià en filologia romànica per la Universitat de Barcelona el juny de 1943. Encetà els seus treballs d'investigador amb un estudi de morfologia històrica que constituí la seva tesi doctoral (1947). Posteriorment esdevingué catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola i, el 1987, de Llengua Catalana,i rector de la Universitat de Barcelona del 1978 al 1986, data a partir de la qual n'és honorari.
Fou responsable de l'àrea de lingüística de la Gran Enciclopèdia Catalana,[5] president de la Fundació Artur Martorell, director de la revista Estudis Romànics i va pertànyer a diversos consells editorials de revistes de filologia catalana (Caplletra, Catalan Review, Llengua & Literatura i Treballs de Sociolingüística Catalana).
Informació de https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Maria_Badia_i_Margarit
Enric Valor nasqué al si d'una família benestant rural de Castalla (l'Alcoià). Va estudiar per a mestre mercantil a l'Escola de Comerç d'Alacant i després es dedicà a la indústria del calcer, primer a Castalla[1] i després a Mallorca, on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates. Proclamada la República, i dins de l'eufòria republicana, desenvolupà també la seua faceta com a activista polític. Publicà articles de caràcter valencianista al diari El Luchador d'Alacant.[2] El 1933 va fundar l'Agrupació Regionalista Alacantina, que tenia per objectiu la unificació i l'assoliment de l'autonomia valenciana. Dins d'aquesta agrupació va fer un programa de ràdio a Alacant, on el mateix Valor parlava de nacionalisme i de l'Estatut del País Valencià, estatut que la guerra va truncar. També col·laborà en la premsa nacionalista valenciana a València, com ara a La República de les Lletres, El Camí o El País Valencià.
Davant la tasca que estava duent a terme, el règim de Franco empresonà Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixir de la presó i, en les seues paraules «sense haver aprés la lliçó», s'involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra.
Al llarg dels anys noranta va ser investit doctor honoris causa per diverses universitats, com la Universitat de València (1993), Així mateix, el 1999 es va promoure la seua nominació per al premi Nobel de literatura, impulsada per diverses entitats públiques i privades, tot i que finalment no va fructificar.
Informació de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Valor_i_Vives
És catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Va estudiar en les de Lovaina i Poitiers. Es va doctorar en filologia romànica el 1956 amb la tesi Paral·lelismes lèxics en els dialectes catalans dirigida per Antoni M. Badia i Margarit i publicada en 1960. És el director de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), un projecte d'investigació de l'Institut d'Estudis Catalans sobre la diversitat dialectal, elaborat conjuntament amb Lídia Pons i Griera i iniciat per Antoni Maria Badia Margarit. El resultat del projecte, una obra de nou volums, està en curs de publicació des de 1998 i es pot consultar en internet (ALDC). És doctor honoris causa per la Universitat de València (2008) i la Universitat de les Illes Balears (2016).4 Ha sigut guardonat amb el Premi Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997), amb el premi de la Fundació Institució Catalana de Suport a la Investigació (2004), amb la Medalla d'Honor de la Xarxa Vivas d'Universitats (2013) i amb el premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2015), entre altres reconeixements i homenatges. L'escola de Campos porta el seu nom.
Informació de: https://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Veny_Clar
Filòleg espanyol, acadèmic i professor de llengua espanyola. Es trasllada a Madrid amb la seua família en 1916 i estudia el batxillerat en l'Institut Cardenal Cisneros. En la Universitat de Madrid estudia la carrera de Filosofia i Lletres i es doctora en Lletres. En acabar els seus estudis col·labora en la investigació filològica en el Centre d'Estudis Històrics, on treballaria amb Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro i Tomás Navarro Tomás.
Ingressa en la RAE en 1954, però anteriorment, en 1950, havia sigut triat membre de número. Des de 1964 a 1971 va ser secretari de la RAE i en 1987 va ser director d'aquesta. També ingressa en la Reial Acadèmia de la Història com a membre electe. També se'l nomena president d'honor de l'Associació Internacional d'Hispanistes des de 1947-1977, ocupant el càrrec de vicepresident entre 1965 i 1971.
Rafael Lapesa, que és considerat com el mestre indiscutible de la filologia espanyola, va publicar més de tres-cents articles en els camps de la lingüística, la història de la literatura i la crítica literària. Com a historiador de la literatura, el seu camp d'investigació va ser la poesia del Renaixement, el Segle d'Or i els segles XIX i XX.
Informació de: Cervantes.es
Lingüista armeni. Des del 1949 resideix al Canadà. Doctor en filologia romànica, fou deixeble de Joan Coromines a Chicago. El 1955 es traslladà als Estats Units, a la Universitat de Chicago, per ampliar la formació filològica, on va ser deixeble de Joan Coromines, gràcies al qual s'introduí en la filologia catalana. Es doctorà en filologia romànica el 1961, amb una tesi sobre el Diccionario Valenciano-Castellano, de Manuel Joaquim Sanelo. Des del 1958 és professor a la Universitat de Toronto. HEl 1957 viatjà per primer cop al País Valencià per establir els primers contactes en relació a la tesi doctoral i per practicar l'idioma.[4] Allí travà amistat amb Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Josep Giner i Marco, que l'ajudaren, entre altres erudits, en les seves investigacions i en l'aprenentatge de la variant valenciana del català. a estudiat i editat el Diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquim Sanelo (1965), ha publicat articles sobre lingüística catalana i castellana, entre els quals La lexicografia valenciana (1959-62), L’evolució de la terminació adjectival -IDUS en català (1981) i Estudis de gramàtica històrica (1993). Cal destacar, a més, la seva col·laboració en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i en l'Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines. El 1989 fou guardonat amb el premi Ramon Llull de l’IEC i el premi Catalònia. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1994, fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el 1998.
Pel que fa a la recerca acadèmica, Gulsoy ha estudiat diversos aspectes del català, el castellà i el portuguès, centrant-se sobretot en la gramàtica històrica, la dialectologia i l'etimologia.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joseph_Gulsoy
(el Caire, 1932 - Londres, 19 de setembre de 2009)
Va ser un hispanista britànic. Nascut al Caire, la seua família es va traslladar a Liverpool i posteriorment a les illes del Canal. Format en la Universitat d'Oxford, prompte el va atraure la literatura espanyola medieval, especialment el Cantar de Mio Cid, el Llibre de bon amor i La Celestina. Deyermond va impartir la seua docència en el Westfield College de Londres. En 1967 va fundar el Medieval Hispanic Research Seminar i en 1995 els Papers of the Medieval Hispanic Research Seminar, col·lecció de monografies sobre literatures hispàniques medievals. No va ser la seua única aventura editorial: va tindre a veure també amb el naixement de Tamesis Books i de la Research Bibliographies & Checklists. Va pertànyer a la British Academy des de 1988.
En 2009 va ser triat corresponent de la Reial Acadèmia Espanyola. Doctor Honoris causa per la Universitat de València i per la Universitat d'Oxford, Doctor honorari de "Humane Letters" en la Universitat de Georgetown. Pertany al comité científic d'una dotzena llarga de revistes internacionals del prestigi del Bulletin of Hispanic Sudies, Bulletin Hispanique, Medievalia, Romanç Philology, Revista de Filologia Espanyola, etc. Va morir el 19 de setembre de 2009.
Més informació https://es.wikipedia.org/wiki/Alan_Deyermond
La Universitat de València va coorganitzar amb la Societat de Lingüística Romànica (SLR) el XXVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, que es va celebrar a la ciutat de València l'any 2010, entre el 6 i l'11 de setembre. La Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, els seus diferents departaments i el Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana van assumir l'organització d'aquest Congrés. Per als organitzadors va ser una satisfacció que València es convertira en lloc de trobada d'una de les cites més importants de la Filologia Romànica internacional, convençuts que la ciutat ofereix un dels marcs culturals i geogràfics més atractius i idonis per a la seua celebració. Per a això es va comptar amb el suport no sols la Universitat de València, sinó nombroses institucions valencianes d'àmbit autonòmic, provincial i municipal com la Generalitat Valenciana, la Biblioteca Valenciana, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Ajuntament de València i la Diputació de València, entre altres.
Més informació https://www.uv.es/cilfr2010/main_esp.html
Eva Buchy y Antony Lodge en el congrés de Filologia Romànica de Nancy en 2013.
"Allocution d’ouverture du président de la Société de linguistique romane Mesdames et Messieurs les vice-présidents,
Monsieur le doyen, Monsieur le directeur adjoint, Monsieur le chargé de mission, chers consœurs et confrères, chers amis, Quatre-vingt-cinq ans après le premier congrès de la Société de linguistique romane tenu à Dijon en 1928, les « pèlerins de la latinité » (la formule est d’Albert Henry) et/ou de la romanité que nous sommes reviennent en France d’oïl. Après de longues pérégrinations, nous devons ce retour à Jean-Marie Pierrel et Éva Buchi, que je voudrais remercier tout d’abord, ainsi que toutes les personnalités et institutions qui ont permis la réalisation de leur projet. La ville lorraine qui nous accueille est devenue depuis quelques décennies, grâce à l’INaLF, puis à l’ATILF (CNRS/Université de Lorraine), à leurs chercheurs et aux projets que vous connaissez tous – le Trésor de la langue française, le Dictionnaire du moyen français, le Französiches Etymologisches Wörterbuch et le Dictionnaire Étymologique Roman –, l’une des capitales de la linguistique et de la lexicographie françaises, puis romanes. Si bien que beaucoup d’entre nous se sentent déjà un peu chez eux à Nancy, au plan intellectuel en tout cas."
El Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, el congrés filològic més antic d'Europa, és organitzat cada tres anys per la Societat de Lingüística Romànica en una ciutat diferent. Després de València (2010), Nancy (2013), Roma (2016) i Copenhaguen (2019), la ciutat de La Llacuna ha sigut triada com a seu de la 30a edició del Congrés, que tindrà lloc en 2022.
La Societat de Lingüística Romànica, fundada en 1924, compta amb més de 1.000 membres d'uns 50 països. Totes les llengües romàniques s'accepten com a llengües de treball (principalment espanyol, francés, portugués i italià). Com a novetat, el XXX Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques inclou una nova secció dedicada al desenvolupament de les Humanitats Digitals, a causa de la seua importància com a agent revolucionari en el progrés de la nostra disciplina.
