|
|
1.- Digues a quina temàtica dediques més atenció.
El meu camp de treball és la literatura medieval, y més concretament la traducció i la religiositat, a més de la literatura a la València de les acaballes del XV. Són temes que semblen molt divergents però que en realitat tenen molt fortes connexions, per tal com beuen d’un context i uns paràmetres que són, en certa mesura, comuns. Per dir-ho d’una altra manera i exemplificar-ho: moltes de les traduccions catalanes medievals són responsabilitat de dominics i, lògicament, aquests deixen la seua pròpia empremta en les versions de les quals són responsables, una petjada fonamentalment religiosa i moral. Per una altra banda, quan estudie la literatura valenciana a cavall entre el segles XV-XVI, no puc deixar de banda que molts escriptors de l’època participen en certàmens poètics en honor de figures o temes relacionats íntimament amb sants, verges o dogmes de l’Església; això sí, al mateix temps que escriuen versos sobre temes més intranscendents, que, des dels paràmetres actuals, serien clarament antireligiosos, però que en el seu temps i espai no són altra cosa que un divertimento.
2.- Tens present en els teus estudis el concepte de romanitat ’conjunt de les terres i les persones que en el passat formaven part de l’Imperi Romà i en especial les que pertanyen a països on es parlen llengües derivades del llatí’ i romanística ‘ciència que estudia les llengües romàniques i les seues literatures; filologia romànica comparatísticament’?
No és que el tinga present, sinó que és un dels fonaments de la meua investigació. De vegades descobrim mons que ja han estat inventats i que sols la nostra ignorància permet seguir mantenint. Si no coneixem la cultura trobadoresca d’arrels occitanes, les obres de les tres corones italianes (Dante, Petrarca, Boccaccio) o la producció en llatí clàssic i medieval, ens pot passar exactament això. Per una altra part, les pàgines artúriques o els fabliaux francesos reviscolen amb profit en narracions com el Tirant o el Curial, o Lo somni de Joan Joan. I no sols això: en una obra tan premeditadament obscena com el Col·loqui de dames, en què tres dones conversen a l’església sobre temes sexuals, hi trobem una paròdia de l’amor de Petrarca per Laura, quan l’autor del Col·loqui situa l’escena durant el divendres sant, com l’escriptor italià quan veié la seua estimada.
3.- Quina metodologia uses per a estudiar qualsevol fenomen lingüístic, literari i cultural?
Sempre que estudie algun tema intente, preventivamente, situar-lo en un eix cronològic i un altre geogràfic. El primer, el cronològic, per valorar els conceptes en el marc en què s’escriuen i no sobreinterpretar-los. En l’àmbit geogràfic, per esbrinar què aporten de nou i en quina mesura no són elements que provenen d’altres tradicions del mateix territori romànic. No dic, amb això, que algú no puga exposar la seua visió de les coses a partir de metodologies actuals. De fet, pot ser molt enriquidor. Ara bé, en tots els casos s’ha deixar clar des de quins paràmetres s’efectua l’estudi.
4.- Ara que l’estudi de les llengües particulars ha guanyat terreny a l`estudi conjunt de totes, com valores l’existència d’una matèria amb una visió comuna en els plans d’estudis de Filologia?
És essencial que es mantinga o s’implemente una o diverses assignatures que focalitzen l’atenció en allò que tenen en comú els diversos territoris de la Romània. Ens ajudaria moltíssim a l’hora d’explicar conceptes i realitats actuals, no sols lingüístiques o literàries, sinó també culturals, històriques, filosòfiques, etc. A la ciutat on treballe i visc, Castelló de la Plana, hi ha un important nombre de persones romaneses que han vigut buscant una vida millor. Doncs bé, desconeixem gairebé tot d’ells, de la seua història i de la seua llengua, que també és romànica!
Per una altra banda, crec que hi ha excessiva prevenció respecte a tot allò que “sone” a romànic, sobretot per part d’aquells que investiguen les llengües i literatures contemporànies. I crec que aquesta prevenció prové més d’una certa llegenda negra per la qual tot allò que prové dels segles anteriors al XIX és antic, indigne d’estudi. És una posició una mica absurda. Seria igual que un medievalista que renuncie als versos de Foix perquè són del segle XX i, per això, fora dels seus interessos.
5.- Quin consell donaries als jóvens filòlegs de qualsevol llengua romànica per a la seua formació? Quin llibre, autor o article bàsic recomanaria per a la seua formació?
Això dels consells i recomanacions és complicat de gestionar. Això sí, puc dir allò que m’ha ajudat a comprendre la importància del món romànic. Primer, una immensa curiositat i un desig d’entendre per què som el que som; després, una voluntat de relacionar els fets i d’explicar-los. No és suficient amb la curiositat; a més, hi hem d’aportar una bona dosi de reflexió, per ser capaços de comunicar a altri el nostre punt de vista. No n’hi ha res
millor que explicar el que penses per adonar-te del que et falta per entendre.
Per una altra part, m’ha servit molt el fet de no posar límits prefixats ni prevencions de partida. Tenir una ment oberta és el millor antídot contra els dogmatismes inútils.
Pel que fa a les lectures, en el seu dia m’impactà molt el clàssic de Curtius, Literatura europea i edat mitjana llatina, precisament perquè em va fer veure que havia inventat mons que ja existien abans, com ja he indicat anteriormemnt, i per comprovar que el concepte de “romanitat” és un dels elements que ens identifica. Des d’un altre ámbit, els treballs de Josep Maria Nadal sobre història de la llengua tenen aquella perspectiva, com també la major part dels capítols de la Història de la Literatura Catalana d’Enciclopèdia Catalana.
6.- Quin futur veu per a la Filologia Romànica? Com es podrien interrelacionar la tasca dels departaments de Filologies concretes (Espanyol, Francés, Italià, Català-Valencià, Gallego-Portugués, Occità, Romanés) de les universitats per a aprofitar les fortaleses de la Romanística històrica i actual?
L’estructura dels plans d’estudis universitaris actuals privilegia sovint l’equació Departament-Titulació, per la qual cosa cada titulació tendeix a aconseguir el màxim de crèdits per al professorat del departament que la sosté majoritàriament, en detriment d’altres. Hi ha hagut departaments de Romàniques que han desaparegut quan ho ha fet la titulació que els mantenia. I d’això no fa massa temps. Seria desitjable que s’hi apliqués una visió més transversal i més flexible als estudis actuals, aprofitar allò que pot facilitar una millor formació de l’alumnat i obrir-se a una realitat quan més va més dinàmica i canviant. No té sentit que es desaprofite allò que ja tenim a les nostres universitats. Per una altra part, existeix un clar contrasentit en voler potenciar els Erasmus, que pretén una major interconnexió entre els europeus i alhora, quan dissenyem els plans d’estudi, quedar-nos amb només una parcel·la del que ofereix la cultura europea (una llengua).
7.- Deuria potenciar-se la intercomprensió entre les diverses llengües romàniques o potenciar-ne una o més d’una?
Una cosa és el desig i una altra la realitat. És clar que seria convenient del tot la potenciació de la intercomprensió, però ja faríem molt si poguéssem assumir la implementació correcta de dues o tres llengües.
