|
|
Una normativa valenciana peculiar
La llengua, segons hem dit, és un sistema de signes de comunicació, i la seua codificació constitueix la Gramàtica normativa.
La bipolaritat de Saussure “llengua/parla” abans esmentada, ha estat alterada epr Coseriu (196) que li dóna una formulació triangular: “llengua/norma/parla/”. És obvi que tal concepte de “norma” és una aportació explicable només dins els postulats de la Sociolingüística. Cada llengua no és un sistema simple d’elements recíprocament ralacionats, sinó un diasistema complex, on és escaient de distingir els següents sistemes interns:
La noció de valencià culte” és una variant sistematitzada d’allò que Coseriu anomena “diasistema lingüístic”, en virtut del qual certes llengües, com és el cas de la catalana, considerades com un producte històric en constant dinamisme presenten una sèrie de sistemes particulars en convivència. Hi ha llengües molt unificades –com el francés-, però també n’hi ha d’altres –com l’anglés, l’alemany, l’italià, el rus, el portugués- que no ho estan tant; fins i tot una llengua tan homogeneïtzada com el castellà, té dos standards: el castellà metropolità i l’andalús-americà.
Els valencians començaren a preocupar-se enjorn per l’ús correcte de la llengua pròpia. L’exaltació renaixentista de la Natura, explica l’interés humanístic per l’ennobliment de les llengües vulgars. En el nostre domini lingüístic tenim un precedent modest però significatiu, de la tasca que realitzarien més tard en el castellà Antonio de Nebrija (1492) i Juan de Valdés (1535), en l’italià Pietro Bembo (1525) i en el francés Joachim du Bellay (1548). Es tracta de les Regles d’esquivar vocables i mots grossers o pagesívols, les quals són una relació de “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana, a juí del reverend mossén Fenollar e misser Hierònim Pau, e altres hòmens diserts catalans e valencians, e prestantíssims trobadors”. Les havia compostes en la seua joventut el notable poeta valencià Bernat Fenollar (1448-1516) i les amplià posteriorment el canonge barceloní coetani Jeroni Pau (m.1496).
Contenen les Regles les paraules i formes rústiques que devien ser rebutjades, per tal com entre les persones de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empurdà, o d’Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les muntanyes o pagesívoles, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors”, puix que es considerava que pertocava a les dues capitals, Barcelona i València, donar la pauta del purisme idiomàtic, és a dir que s’hi propugnava el sermo urbanus en oposició al sermo rusticus.
Això era en el segle XV, però en l’actualitat al País Valencià la pauta gramatical no poden donar-la en absolut les capitals principals, València i Alacant, on la llengua és poc parlada pels estaments benestants i on presenta moltes impureses.
Tanmateix cal no oblidar que es tracta d’una llengua restaurada, i que ara per ara és a València on resideixen la majoria dels escriptors i s’hi publiquen la major part dels llibres. De fet, com diu Ramon Cerdà, la llengua literària “s’ofereix, fonamentalment, com una tendència fluctuant vers la unificació, sobretot, de les diferents variants acurades… a l’entorn dels nuclis culturals de Barcelona, València i Ciutat de Mallorca… i dins cada indret, les capes sòcio-culturals més elevades i innovadores –no pas les conservadores- són les més properes entre elles, precisament perquè adopten millor els –a vegades inassequibles- fets de cultura.
Per una llengua digna, dúctil i clara
La Renaixença fou per definició, restauradora, i els seus homes no saberen defugir la temptació de caure en l’arcaísme excessiu. Com que els renaixentistes valencians eren només una minoria elitista, es preocuparen molt poc de projectar-se sobre la massa, i empraren una llengua de grup, amanerada i poc comprensible. En canvi, els escriptors popularistes, de teatre, llibrets de falla i premsa satírica, es giraren d’esquena als esforços restauradors dels escriptors cultes que feien reviure la llengua literària que ells anomenaven “llemosina”. Teodor Lorente en una carta a Rubió i Lluch (1877) confessava ben explícitament el divorci lingüístic entre els escriptors valencians: “Hoy hay muchos poetas dramáticos, pero éstos no saben nada, ni quieren sabr, del antiguo lemosín. Hay una diferencia completa, una separación absoluta, entre los que cultivamos la poesía lemosina, y los que escriben en valenciano vulgar para el teatro o para los periódicos callejeros”.
Els escriptors vulgaristes valencians tingueren fins i tot un teoritzant gramatical. Josep Nebot i Pérez (1853-1914) publicà uns Apuntes para una Gramática valenciana popular (1894), on pretenia consumar l’escissió dels anticultistes, per tal com, segons ell deia: “creo sinceramente que ha llegado el momento de escribir dos gramáticas valencianas diferentes: la hierática y la demótica, es decir la literaria y la popular. La primera que la escriba Lo Rat Penat, o quien tenga autoridad para ello (si no se quiere adoptar la catalana literaria, que sería tal vez lo más prudente), y la segunda, que hoy damos al público…”.
/Potser una cosa semblant propugna el conseller de Turisme, senyor Jarabo/ (a mà).
Ja he dit que cap llengua no es parla uniformement dins tot el seu domini, i que totes presenten variants regionals o dialectes, i que el mot “dialecte” no té, científicament, cap sentit pejoratiu. De fet, tothom parla en dialecte i cada individu té el seu propi idiolecte. Així un mot important com és el pronom de primera persona plural nosaltres, té una enorme quantitat de variants, no sols regionals i comarcals sinó que fins i tot a certes localitats n’empren dues, tres i encara més formes, segons les famílies i els individus. Així, tot i limitant-nos al País Valencià, tenim registrades les formes: nosatres (Benicarló, Alcalà de Xivert), nosatros (Morella, Benassal, Alcalà de Xivert, Castelló de la Plana, Alcoi), natres (Vinaròs), natros (Vinaròs, Benicarló, Alcalà de Xivert), mosatros (Castelló de la Plana, Cullera, Xàtiva, Benigànim, Dénia, Pego, Alcoi, Ontinyent, Relleu, Benidorm, Alacant, Elx), mossatros (Morvedre, València, Alzira, Gandia), moatros (Ontinyent, Alcoi, Santa Pola), matros (Castelló de la Plana, Nules, Dénia, Ontinyent, Pego, Alcoi, Relleu, Benidorm), etc. Tanta diversitat i confusió de formes, obeeix a les varietats diatòpiques i diastràtiques de la parla, però lògicament queden fora de l’àrea de la llengua sistematitzada, la qual conserva la forma literària nosaltres, l’única que empren els escriptors de l’època clàssica, inclús els més acostats a la llengua popular, com Sant Vicent Ferrer, Jaume Roig, Jaume Gassull, etc.
Contra la dèria arcaitzant de la Renaixença, reaccionà Pompeu Fabra, l’obra gramatical del qual, segons ell digué, es proposava: “No la resurrecció d’una llengua medieval, sinó la normalització sistemàtica de la llengua moderna que hauria eixit de la nostra antiga, sense els llargs segles de decadència i de supeditació”.
El mateix Fabra digué als valencians: “Nosaltres, els catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vsotre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de decastellanitzar el valencià, i, enriquint-lo, procurar acostar-lo alv alencià dels vostrs grans escriptors medievals”. Tal consell de Mestre Fabra el posí com a lema de la meua Gramàtica Valencina (editorial Torre, 1950) i he de dir que no sols nominalment, sinó que vaig procurar de seguir-lo fidelment, i m’esforcí a prendre com a base de la meua doctrina gramatical el parlar vivent a les comarques valencianes i els textos dels escriptors clàssics naturals del País Valencià.
Francesc de B. Moll que volgué enriquir-la amb un pròleg seu, tingué a bé dir que tal obra significava “la superació del dilettantisme –carregat de mèrits per la seua laboriositat, però desorientat i desorientador- i la implantació de la tècnica, del mètode científic per un professional”, i afegia que també el llibre “representa la consagració del “fet antidiferencial” entre València i les regions germanes. Després de comprovar la vàlua de la doctrina inclosa en aquesta obra, no és possible parlar de valencians, catalans i baleàrics com de pobles fonamentalment diversos, sinó com de membres d’una gran família, com de fills d’una mateixa casa, i no és possible que un valencià se senta foraster a Catalunya ni que un mallorquí se senta foraster a València”.
Certes persones amb prejudicis lingüístics, neguen capacitat al valencià per a esdevenir vehicle d’expresió de l’alta cultura i creuen que només serveix per als usos elementals, quotidians i domèstics Tals persones són enemigues de la normalització lingüística i s’hi oposen arborant la bandera de l’anticatalanisme. I és curiós que les mateixes persones solen considerar el valencià especialment apte per a la xala, per a les grosseries i per a les facècies de fer riure. Com diu Ninyoles, “els castellanitzants del país, sobretot, acostumen a mantenir que els acudits en vernacle posseeixen una gràcia ben particular, i (simple inversió de la pauta) creuen que els exabruptes o les grolleries que ells mateixos instrumenten en català, estan dispensats del rigor amb què inevitablement serien jutjats dits en l’altre idioma”.
Però no, no és això. La llengua dels valencians té capacitat i aspiracions molt més nobles i àmplies. De tots els signes diferencials externs d’una comunitat individuada, la llengua és el més notori i el que li dóna ensems coherència i cohesió. El procés de democratització passa per l’autonomia de les nacionalitats i regions, segons proclama la Constitució espanyola en vies d’aprovació. Però l’autonomia no és una finalitat en ella mateixa, sinó un mitjà per a la realització de la personalitat dels pobles. I en el procés de retrobament de la identitat comunitària, la llengua de la col.lectivitat juga un paper molt important.
Cal una política de planificació lingüística a realitzar mancomunadament per les Conselleries d’Educació i Cultura. Sembla conveneint fer-la amb un criteri territorial, segons el model de Suïssa i Bèlgica. La llengua normalitzada a ensenyar ha de ser digna, dúctil i clara, i en la seua normativa gramatical s’ha de donar preferència a les modalitats valencianes, tant en la fonètica com en la morfosintaxi i en el lèxic, però sempre que siguen genuïnes i no quan són corrupcions vulgars o castellanismes. És improcedent puix que resultaria suïcida i en breu termini, secundar la dèria secessionista que propugnen els anticatalanistes locals. Ja deia Teodor Llorente en una carta a López Chavarri (1908): “Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la catalana. Literariamente no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad”. València, 3 agost 1978.
Manuel Sanchis Guarner
El Baix Ebre és una comarca de transició ben definida. Des del punt de vista idiomàtic, el tortosí apareix com a lligam entre el valencià i els parlars del principat. De fet, però, el tortosí com el valencià s’agrupa dialectalment dins el català occidental. A Tortosa, com a Lleida, i com a València, és é tancada el resultat de e llarga tònica llatina (pronuncien séda, cadéna, crésta) mentre que a Tarragona i a Barcelona és è oberta (sèda, cadèna, crèta), i el parlar tortosí, com el català occidental i el valencià, distingeix la a i la e àtones (pegar i pagar, pare i para) sense confondre-les en una vocal mixta àtona com fan el català oriental i el mallorquí, i pronuncia la o i la u àtones distintament (moral i mural) mentre que elc atalà oriental les confon en u,
El fet que tot el regne de València parli català occidental ha intrigat els filòlegs. És que fou tan petita la quantitat de catalans del centre que intervingueren en la conquista del nou regne que no arribaren a constituir-hi cap nucli important? Encara resulta més incomprensible que Tortosa parli també català occidental i no pas oriental. Ramon Berenguer I havia allargassat extraòrdinariament cap a l’oest el seu Comtat de Barcelona amb la conquista de Camarasa (1050), Benavarri (1058) i Pilzà (1067), tancant la natural expansió cap al sud dels comtats d’Urgell, Pallars i Ribagorça. Tanmateix ni Tortosa ni Lleida, conquistades els egle següent, no parlen el dialecte oriental propi del comtat barceloní. Hom pot suposar, malgrat el senyoriu barceloní d’aquells castells un predomini dels catalans de l’oest en la repoblació de Lleida, ciutat que el comte Ermengol VI d’Urgell tenia en mà pel comte Ramon berenguer IV de Barcelona. Però tal hipòtesi no val per a Tortosa, que també parla català occidental, tot i trobar-se al litoral i dins l’òrbita d’expansió de Tarragona i Barcelona.
És molt probable que les arrels de la divisió dialectal del domini lingüístic català siguin molt més antics que no la repoblació cristiana medieval, i que a través dels parlars mossaràbics, estiguin relacionades amb el substrat lingüístic ibèric que actua sobre el llatí vulgar de
Encara que actualment es trobin en plena revisió totes les teories sobre l’iberisme, i molts tractadistes neguin que els ibers constituïssin cap ètnia, tothom admet l’existència d’una cultura ibèrica diferenciada. Els pobles ibèrics en sentit estricte eren: els ilercavons de Tortosa i el Maestrat, els ilergetes de Lleida, els edetans del Nord (Saragossa) i del Sud (València). No eren ja pròpiament ibèrics els pobles situats al nord del Coll de Balaguer i les serres del priorat. Segles més tard vingué a tenir al mateixa frontera
Els francs reconqueriren aviat
El Califat de Còrdova, malgrat la seva força militar i el seu llustre intel.lectual i artístic, fracassà com a organització política unitària de
Amb llurs complicades baralles i aliances, els regnes de Taifa manifesten una clara tendència a compondre unitats polítiques majors. A la zona oriental es perfilava la supremacía de la dinastia dels Banu Hud, de l’aristocràcia indígena saragossana, que absorbí els regnes veïns de sobirans esclaus. En 1076 Ahmad I al-Mustadir regnava a Saragossa, Lleida, Tortosa i Dénia. Si el Cid no s’hi hagués interposat, els fills d’al-Muqtadir s’ahurien apoderat de València, constituint una prefiguració islàmica de
Amb la unió d’Aragó i Catalunya, la reconquista catalana que feia tres segles que progressava molt lentament, va rebre un poderós impuls. Tortosa i Lleida foren conquerides per Ramon Berenguer en el mateix any (1149). Aquestes eren les primeres ciutats importants que els catalans conquistaven després de la de Barcelona. Fins aleshores cap element sarraí no havia romàs dintre
Persistia encara l’element mossàrab quan
Tortosa, en la transició del País Valencià al Principat, es troba també cara a les Illes. Els tortosins tenen consciència –i n’estan orgullosos- de llur situació central, de llur missió de lligam. No és que no siguin catalans ni valencians perquè són tortosins. Ben al contrari, per ser tortosins són catalans i valencians ensems. El tortosinisme, tant incomprès, té com a base aquelles funcions de vèrtex i de nexe. El patriotisme comença, però no acaba en la comarca natal. S’eixampla, cal que s’exampli fins l’Europa de demà, fraterna, lliure i antiprovinciana.
Manuel Sanchis Guarner
