|
|
He de confesar que quan l’AVL em va invitar a participar a esta taula rodona vaig dubtar d’acceptar perquè no tenia clar qué cosa podria jo aportar al homenatge a MSG. És clar que a València trobareu moltes persones que el coneixien molt millor que jo i que podrien donar moltes més dades. O no es tracta d’un homenatge, sinó més bé d’una reflexió sobre un tema? En el supòsit de que siga així, he vingut a la taula, no sense por, perquè Manolo i jo erem amics, però el vaig conéixer el día 1 de Febrer de 1978, o siga que no pogué fruir de la seva companyia més que tres anys i mig. No és la mateixa cosa un homenatge que una reflexió. A un homenatge cal parlar d’experiéncies compartides, a una reflexió és possible plantejar fins i tot algun dubte, alguna incertesa. Una reflexió ens permet de formular preguntes i jo gosaré d’aportar el meu gra de sorra, encara que siga molt petit, fent-ne la següent: quin és l’orige de l’actitud cívica de MSG, de on va eixir el basament étic de la seva actitud? I més important encara: quines són les consequències de les idees que va sostenir i a on ens poden dur? Malgrat que el tema siga més bé inadequat per a hommenatgear, pense que resulta molt adient com a motiu de reflexió.
El que acabe de dir no és falsa modestia. Sóc un filòleg i em crec capacitat per a parlar del Sanchis Guarner filóleg, però de la seva actitud cívica en relació amb la defensa apasionada del valencià… qué cosa podria jo dir que tots nosaltres no sapiguerem ja i que moltes persones, de damunt de la taula i també de davall, no hagueren investigat de sobra? Tanmateix, després d’haver fulletjat el catáleg que li ha dedicat la AVL i també el volum commemoratiu que va publicar la UV al 1998 de títol MSG: el comprimís cívic d’un filòleg, em vaig adonar que la originalitat de la figura de MSG rau precisament al fet d´haver sabut conjuminar la preocupació per la llengua amb un civisme personal que no resulta automàticament de la filologia. MSG va posseir ambdues característiques i va saber fer que la seva tasca com a filòleg fos, simultàniament, una presa de posició cívica envers de molts problemes del seu entorn social.
Aixó sembla potser molt obvi, però no ho és de cap manera. A València les actituds cíviques al voltant de la llengua havien sigut tradicionalment la tasca d’assagistes i de poetes, mai de filólegs. Filólegs valencians? Hi hagué de molt bons a la história, certament: Mayans i Císcar o Salvà entre els més coneguts. Peró no es preocupaven del valencià. Res de semblant a les figures de Fabra o de Milà i Fontanals a les terres del sud. Tret de MSG, el que teníem són figures com a Carles Salvador o el pare Fullana, molt respectables i valuoses, però una mica diletants, és a dir, persones que no comprometien la seva posició profesional pel fet de defensar la llengua. Tampoc no las hem tornat a tenir, perquè ara com ara que un filóleg dedicat al valencià hagi de comprometre’s defensant l’idioma és una obvietat que no discuteix ningú. A la societat valenciana del anys quaranta, cinquanta, sixanta i les més perilloses de totes, les décades dels setanta i dels vuitanta, considerar que la filología valenciana era un treball respectable i al mateix temps una obligació cívica amb el poble valencià semblava una ocurrencia estravagant. Pitjor encara: n’era una ocurrencia perillosa com el mateix Sanchis Guarner va tenir l’ocasió d’experimentar a casa seva.
Els companys de la taula i la majoria del públic coneixen millor que jo tota la história de la batalla de València i el problema de solitud que MSG va haver d’arrossegar. M’he preguntat moltes vegades de on podia traure SG forces per a resistir la pressió ambiental. Ës clar que a aquella Universitart i a aquell Institut Sant Vicent Ferrer el que ell feia no era el que tothom esperava. Doncs bé, crec que Marina Zaragozà -una companya a la tesi doctoral de la qual vaig formar part del tribunal per invitació de SG- ha posat el dit a la nafra quan escriu a la recopilació que he citat abans:
“Posteriorment, en estudiar la Institución Libre de Enseñanza, vaig pensar que Don Manuel ben podría ser un exponent d’aqueixos ideals: tolerancia, senzillesa, exigència personal i científica, recerca de la veritat abans que dels mitjans materials. I, quant a la vessant didàctica, també tenia el gust i la facilitat del tracte personal amb l’alumne”.
Estic absolutament d’acord amb ella. Perquè els éssers humans depenem de la nostra joventut, del periode de formació, en un grau molt més important que de qualsevol altre. Els millors amics, els de tota la vida, són sempre els d’aquell periode. També les nostres conviccions més aprofondides. Però, encara que Santi Cortés l’hagi destacat a la seva excel-lent biografía de SG, el que el nostre filòleg es convertira en una figura pública i en la màxima referència académica per a la recuperació i normalització del valencià, ha esmorteït una mica el fet que fou deixeble de Tomás Navarro Tomás i que, com diu, Cortés, els dos projectes que van omplir tota la seva vida científica van ser el Diccionari C-V-B i, sobretot, el ALPI. MSG va ser un home del Centro de Estudios Históricos, una branca de la Junta para Ampliación de Estudios, el vaixell insignia de la II República en matèria d’investigació i de docéncia. Un centre singular al qual no s’aprenia tan sols a fer atles dialectals o a escriure llibres d’história, sinó sobre tot a viure amb un tarannà especial. Els membres del Centro eren liberals, humanistes, apassionats de la veritat. Es tractava de qualitats molt perilloses en la Espanya de la postguerra i tots hagueren de pagar per conservarles. Alguns com Navarro Tomás, el mestre de Sanchis, com Américo Castro o com Pedro Salinas es van exiliar als Estats Units. D’altres, massa coneguts internacionalment per a haver de temer una repressió penal, foren expulsats dels llocs de primera linia: per exemple, el mestre de tots, Ramón Menéndez Pidal, hagué de dimitir de la direcció de la Real Academia a conseqüéncia de les presions del régim franquista. La pitjor sort la van córrer els joves, els que no eren coneguts encara i no haurien pogut ser contractats per una universitat extrangera: MSG, oficial de l’exércit republicà, va ser empressonat i després desterrat a Mallorca.
Perdoneu que mantinga una posició desviant de la línia políticament correcta: SG admirava profondament l’obra de Menéndez Pidal (me’l va dir moltes vegades) encara que sabía perfectament que, des de la perspectiva de la recuperació de la llengua catalana, el director de la Real Academia i pare de la filologia espanyola era un home del 98, és a dir, el que aleshores deien un espanyolista. Recorde encara el Congrés de Filología Romànica a Ciutat de Palma i l’embolic que es va organitzar amb una comunicació ferotgement agressiva contra la figura de Menéndez Pidal. SG i jo estavem al mateix hotel i desdejunávem ensemble, amb Aramon i altres. Encara estic sentint les seves paraules: “MP és políticament inaceptable, però personalment es tracta d’un cavaller”. Mai va superar la contradicció: SG no va voler ni tan sols reivindicar el seu passat republicà en un moment en el que totes aquestes figures de la Institución Libre de Enseñanza eren aclamades als cercles polítics i culturals espanyols i se’ls obrien moltes portes perquè no volia que el confongueren amb les seves idees; però tampoc no va voler rebutjar el seu llegat intelectual encara que l’ambient universitari que l’envoltava a València hauria aplaudit el rebuig.
Com va poder conciliar esta tensió ideológica que, no tinc cap dubte, la va viure com a una veritable tensió psicológica? Crec que MSG va convertir les idees de la ILE en un grapat de normes d’actuació universalistes les quals van guiar la seva actitud cívica. He tret algunes de un curiós discurs que va fer com a mantenidor del Jocs Florals de València el 1971 (!) i que després va canviar lleugerament per a un discurs d’agraïment quan li concediren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Són els següents:
La cultura com a ética
“La cultura és una concepció coherent i unitària de la vida i de l’home, de la qual es dedueix un estil de viure, una conducta civil i individual, una ética, com diu Gramsci”.
El dret a la diferència
Però prou que sabem que tampoc no manquen a València els desarrelats, els qui tot i presumint de cosmopolitisme … ens acusen als valencianistes de localistes … Tal actitud desnaturalitzadora, moltes vegades no és deliberada, sinó fruit d’una educació diglóssica familiar, o filla de la rutina escolar alienadora … Però d’altres vegades és producte d’una opció personal, la qual nosaltres, com a lliberals, devem respectar honestament tot i recordant que ningú no te mai dret a pretendre mponopolitzar el patriotisme, per bé que els nostres principis polítics no ens permeten de compartir-lo”.
La força del coneiximent
“La consciència i el conreu de la pròpia personalitat ens atorgaran les defensas culturals i polítiques que ens permetran no sols resistir, sinó també, i aixó és més important: comprendre. Sabent-nos forts, avançarem”.
La cultura abans que la natura
“Els valencians som un poble, però, gràcies a Deu, no som cap raça. El nostre vincle comunitari és d’esperit, no de sang”.
Una societat plurilingüe
“D’altres pares no volen que els seus fills parlen valencià perquè tenen por, segons dicen, que después no puguen aprendre bé el castellà. Jo els preguntaria a tals pares si és que creuen que els seus fills són deficients mentals ja que els consideren incapaços de ser bilingües. En el món actual ningú no pot limitar-se al monolingüismo i cada dia més”.
Una ullada cap al futur
“El Nacionalisme és una concepció romàntica actualment molt superada, que valora tant més l’element plebeu com més inestable siga l’estructura industrial del país en etapa de semidesenrotllament … Allò que realment crea els pobles és la voluntad de ser, la tasca a fer, la unitat en un treball comú. Ja Nietzsche digué que la Patria, més que no pas la terra dels pares, Vaterland, era la terra dels fills, Kinderland”.
La primacia de la societat civil
“El regionalisme no pot fer-se per decret, perquè la regió es constata, no es crea. Ja deia Ortega i Gasset que l’estat havia d’acomodar-se a la societat civil com la pell al cos de l’animal i no pretendre encabir-la dins d’un motlle”.
Realització personal
“Un dels delers de l’home, i de la dona, actuals és el seu afany de realitzar-se com a persona. Tothom vol viure la seva pròpia vida i ningú no vol ser satèlit d’altri. I hom sap que tan sols es triomfa a l’autofidelitat. Fidelitat a tu mateix, als teus ideals. Fidelitat a la teva terra, al teu poble, a l’irrenunciable llegat cultural heredatdels postres avantpassats”.
Llibertat de crítica
“I la crítica ha de ser lliure i responsable, i tothom ha d’acceptar-la no sols com un dret inalienable i una funció ineludible, sinó també com un bé necessari”.
La teoria dels lligams multiples
“Respectem sincerament tots els pobles, i sobretot els qui ens són veïns. Ja fa molts anys que Prat de la Riba definia el patriotisme com una sèrie de cercles concèntrics: València, Catalunya, Espanya, Europa, no són conceptes excloents sinó complementaris”.
Hi ha moltes més cites adients per al objectiu que m’havia fixat, però pense que ja tenim prou. El que es pot endevinar a tots els textos que acabe de llegir és que MSG no era exactament un home de la seva época, sinó un home del periode anterior, un liberal republicà que volia construir un nou model de convivència a Espanya i, al mateix temps, un home del nostre temps, un home modern, el qual devia parèixer, als setenta, un vertader visionari. Per a propis i per a aliéns: no us sembla que les coses que diu tenen un caire inconfundiblement actual, que sentim el ressó de l’aldea global, dels drets de génere, de la societat del coneiximent, de la prioritat de la nurture sobre la nature? Esta va ser, al meu parer, la principal aportació cívica de MSG, la qual ens donà les claus d’una actitud que ens va permetre de construir el futur. Era un progessista en el autèntic sentit de la paraula, no perquè tinguera esta o l’altra posició política, sinó perquè el que deia i - molt més important- el que feia mirava directament i valenta al futur.
Ángel López García-Molins, Catedrático emérito de Lingüística General de la UV
 |
 |
 |
 |
 |
|
