|
|
De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià a l’Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari Las Provincias de València, i en fou redactor en cap des del 1959 fins al 1978. Poeta extraordinàriament prolífic i d’edició marcadament dispersa, elaborava els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix va anomenar “els manuscrits de Burjassot”, de difícil datació a causa d’un continuat procés de reelaboració. Alguns dels seus llibres configuren el que ell considerava un cançoner. També ha escrit el Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978 i que aparegué pòstumament el 1996. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d’una filla, Donzell amarg (1958, premi Cantonigròs 1956) i L’amant de tota la vida (1965).
Al començament dels anys setanta, l’aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971), La clau que obri tots els panys (1971, premi Diputació de València 1958) i Llibre de meravelles (1971) —escrit a partir de 1958, fruit de la postguerra més crua— propicià el seu reconeixement i la seva popularitat, reforçada per l’edició de l’anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972, premi Crítica Serra d’Or), Les pedres de l’àmfora (1974, Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or 1975), que inclou la primera edició d’Horacianes, Manual de conformitats (1977), Balanç de mar (1978, premi Crítica Serra d’Or 1979), Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l’autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seua expressió poètica presenta dues constants, la mort i l'amor, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua col·loquial.
Té algunes obres en prosa: les memòries en tres volums - Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988) - i una novel·la (El coixinet, 1988). També té obres teatrals, com els poemes escènics de l’Oratori del nostre temps (1978) i guions de cinema inèdits. Fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum.
Des del 1972 es convoca, dins la Nit dels Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom, premi Vicent Andrés i Estellés. L’any 2007 es creà la Fundació Vicent Andrés Estellés, amb seu a Burjassot, per a la recuperació, l’estudi i la divulgació de l’obra del poeta, i el 2013 l’Ajuntament de Burjassot adquirí la seva biblioteca i l’arxiu personal.
