|
|
Situem-nos. És el dia 18 de juliol de l’any de Nostre Senyor del 2024. Fa unes hores que ha mort Alfons Llorenç. El periodista i gestor cultural de l’Olleria Pep Albinyana està esperant que a l’informatiu d’À Punt donen la notícia. Ha mort un homenot, una persona molt important en el món de la política, la cultura, la llengua i l’etnografia. Ha mort el primer que es va atrevir a emetre en valencià el 1976 un documental. Escriptor, alcalde de Planes, creador de relats culturals, dinamitzador cultural, activista polític, demòcrata i lliure. Sobretot, lliure. “Assegut davant la tele, mire les notícies d’À Punt. Espere que acaben i escoltar la notícia...Ahir no van dir ni una parauleta de la mort d’Alfons Llorenç. Tampoc en les notícies de la nit, quan sí que van fer referència a la defunció de l’escriptora Rosa Regàs. Aquest matí en l’informatiu radiofònic de les 8 no n’hi ha hagut cap referència. Ara el noticiari que ha dedicat minuts i minuts a la calor amb informacions repetides i a fet diversos, encara que no ha tingut un moment per a l’homenot. Arriben els esports. No pot ser un error. Qui n’és el responsable?”
Més encara quan aquest home havia significat molt en el món del periodisme i de la comunicació no només al País Valencià, sinó a tots els Països Catalans, perquè venia dels anys foscos de la clandestinitat. Havia estat fins i tot proposat com a director de RTVV, havia estat un pilar en les primeres emissions d’Aitana, l’espai de desconnexió valencià de RTVE...Un referent doncs en aquella selva mediàtica, on la llengua dels valencians vindicava un lloc. Alfons tenia raó quan va dir : “la pitjor condemna no és la mort sinó el “memoricidi”, que no diguen que t’has mort, ni facen la memorabilia pertinent. Si, Alfons: si no et nomenen no existeixes.
A vegades, de les persones humilment importants només tenim siluetes, relats que escoltem de lluny i que no acaben d’explicar la magnitud dels personatges. Només quan llegeixes a consciència el que han fet, t’adones de la fecunditat de les seues accions, de la potència comunicativa que han produït.
Alfons Llorenç va deixar aquest món la nit del 17 de juliol del 2024 a casa seua, a Planes. Aquella nit vam perdre un homenot, jo un germà gran, un repositori de coneixement, un motor social, un disc dur amb una memòria enorme, un dinamitzador cultural fora mida, un comunicador de la cultura, un autor de relats patrimonials importantíssim...Va desaparèixer de sobte un arxiu d’històries que ara mateix no coneix ningú més. És a dir; s’han perdut.
Alfons i personatges com ell, són autèntics referents, estructures d’estat moltes vegades a l’ombra, figures més o menys ocultes que han possibilitat que ara mateix siguem ací fent el que estem fent.
Nascut a Alcoi el 1951, va viure uns moments profundament delicats per a construir una societat democràtica i lliure. Ell i uns quants i unes quantes més, es proposaren construir un país des de les cendres de l’amenaça, des dels encenalls que hi havien quedat, després d’un temps de devastació organitzada, conscient i premeditada. Creixíem malgrat la sal i malgrat la por que havien inoculat a les nostres famílies.
Alfons venia d’orígens humils. El seu avi va estar alcalde republicà de Planes, ja que en aquella època era de les persones que reivindicava que la força de la cultura i de l’escola ajudarien el poble a ser més lliure, conscient, crític i responsable. La cultura –em deia Alfons que deia el seu avi- és sempre memòria, i la gent necessita de memòria, d’espais de llibertat.
Alfons va ser un home transversal, multidisciplinar: polític, intel·lectual, escriptor, especialista en temes religiosos...Va ser alcalde de Planes, com el seu avi, militant del PSAN, del PSPV, membre d’Acció Cultural del País Valencià, membre destacat dels Consells per la República...Segons ell, el descobriment de l’univers de la cultura suposava alliberar-se de llasts i de càrregues en forma de prejudicis.
El mateix Alfons s’interessà des del principi per les llibertats segrestades. Es preguntava per què havien represaliat el seu avi, quan aquest el que havia fet era salvar persones d’ideologies diverses.
Potser el seu cursus honorum no va seguir una línia acadèmica convencional. Ens ha deixat una tesi doctoral inacabada. Va sobre el purgatori, un espai cristià que fa uns anys tancà per reformes i poc després desaparegué per manca de personal. Ja podeu imaginar que una persona que era capaç de fer una tesi sobre el purgatori fos un intel·lectual transversal, complex i original. La transcendència no el va abandonar mai. El context social en aquella societat de postguerra profundament catòlica i franquista no el deixava visitar altres escenaris. De fet, enmig d’aquella atmosfera reaccionària i profundament repressiva, Alfons va sublimar la realitat i es va convertir en un humanista d’arrels cristianes molt compromés amb el seu poble. Un poble que havia iniciat la seua història moderna amb una data concreta: 1238. Segons Honori Pasqual –un altre homenot- Alfons Llorenç era “una de les poques persones assabentades de la política eclesiàstica i interessades per aquest món”. La possibilitat d’estudiar la tingué gràcies a un parent religiós, que va veure en el jovenet Alfons un potencial extraordinari.
De fet, Alfons va forjar una estima per Rafael Sanus, natural d’Alcoi també i bisbe auxiliar de València, que estiuejava a Planes. A casa d’Alfons hi ha encara la cambra on dormia el bisbe Sanus. Alfons no se’n va voler desfer d’ella mai. La considerava un espai únic: potser el replà necessari per a traspassar el purgatori i accedir directament al cel.
Segons ell mateix es definia, Alfons era un agnòstic amb fe, un home que creia en la part sagrada de les persones, en la seua humil transcendència, en el missatge alliberador del Crist dels pobres. Un missatge que oblidava les vanitats humanes que havien convertit l’Església Catòlica i romana en una obscenitat retrògrada, que anava contra Crist i contra el poble valencià.
Alfons era un home que volia fer compatible una societat moderna amb el fet transcendent, sagrat de la humanitat. Era conscient que l’Església al País Valencià – i a tot el món occidental, per a bé i per a mal- havia estat un fet incontestable. I ell mateix era molt crític amb el poder convencional d’estoles, trones i cues. No tenia cap problema a qualificar personatges eclesiàstics des de la crítica i des de la reflexió: al bisbe Benavent, l’actual, el definia com un bàlsam en comparació amb els anteriors.
Un home de doctrina segura, però no reaccionari. I que encara vivia a Quatretonda. A Cañizares el situava en l’òrbita de Vox: aquest es negava a fer misses en valencià i considerava que la unitat de la sacrosanta Espanya era un dogma de fe. Ací el tenim vestit de festa major. De Munilla, el d’Oriola, deia que era un impresentable. I d’Omella, senzillament, que era un beat integrista...”No et signifiques” deia l’àvia d’Alfons al mateix Alfons quan era menut. Si et signifiques patiràs...Com podem comprovar, Alfons no tenia cap problema per a qualificar la cúria valentina.
Honori Pasqual insisteix sobre el caràcter transcendent d’Alfons: “En el fons era un cristià, un humanista perquè sabia que allò que transforma les coses és el compromís basat en l’amor”
Toni Gisbert declarava a l’endemà de la mort d’Alfons: “feia de pont amb l’església de base des del nacionalisme”. De fet, el govern del Botànic el volia proposar com a connector entre les institucions progressistes que governaven la Generalitat des del 2015 fins al 2022 i l’església catòlica, una mena de Conseller d’Afers religiosos. Però això no va prosperar mai. Una pena, perquè crec que tots dos mons haurien guanyat, i s’haurien eliminat prejudicis i pors.
La seua capacitat d’aprendre, observar i preguntar abastava centenars de camps científics, que ell interrelacionava d’una manera sorprenent...Alfons esdevingué a la fi una mena de tità, una mena d’home universal, que volia comunicar a la resta de la gent tot allò que ell anava descobrint.
Tot i que semblava un dels deixebles més brillants de Manuel Sanchis Guarner, aquest el va iniciar en el camí de la comunicació. Sabia que el català al País Valencià necessitava d’altaveus mediàtics, no només de gramàtiques i de filòlegs. Li calien canals potents divulgatius. Si volíem construir un País Valencià democràtic, lliure, responsable, alegre i culte, havíem de fer-ho des de tots els fronts: i des de la comunicació, principalment.
Alfons començà a fer enquestes lingüístiques per a l’Institut de Filologia Valenciana, cosa que el connectava amb l’arrel del poble. La toponímia i l’antroponímia el van captivar ben d’hora. De fet, quan va ser alcalde de Planes entre 1992 i 1999, es va encarregar –entre moltíssimes altres coses- de recuperar els noms dels carrers. En la senyalèctica urbana que el seu equip va dissenyar hi havia l’esperit de Florència, Venècia, Roma i els 4 pals de la Corona.
Volia manifestar qui érem, d’on veníem, que el nostre poble era franc i sobirà...
De les enquestes va passar al periodisme escrit i audiovisual, a comunicar el que ell estava descobrint: un poble amb por que volia perdurar i que tenia una història, una cultura i una llengua pròpia que alguns havien amagat, silenciat i perseguit.
Va nàixer així un dels objectius bàsics del mestre Alfons: compartir la informació que sabia, que descobria, les tradicions secretes, els santuaris rupestres amagats per al gran públic...En definitiva, era la consciència del coneixement que ajudava una societat a ser poble.
En algun moment, i com a conseqüència del seu treball com a comissari en el 750 aniversari del naixement del poble valencià, a Alfons se li va preguntar en roda de premsa si se sentia orgullós de ser valencià. Era 1988 i les institucions valencianes feia poc que s’havien recuperat. Ell, molt prudentment, va contestar. “No. Orgullós implica complex de superioritat. Jo senzillament, me’n sent “conscient” de qui sóc i a qui pertany. Conscient de ser valencià i de pertànyer a una llengua i una cultura que van ser molt importants a l’Europa de l’Humanisme, a l’Europa de les repúbliques urbanes, a l’Europa del gòtic i del Renaixement”
Perquè Alfons comunicava molt més que les paraules, i per això el President del Consell Preautonòmic del País Valencià, Josep Lluís Albinyana el va nomenar cap de gabinet. Tot havia començat 10 anys abans, amb una frase que va dir Llorenç en un Aplec de la Joventut a Sueca l’any 1978. Allí digué: “Si callem tots, el Consell rebrà més insults que competències”. Ell sol va crear del no res tota la infraestructura comunicativa del Consell Preautonòmic, perquè segons pensava “la imatge de poder crea poder”. Ell era conscient que al País Valencià hi havia una gran massa humana sociològicament franquista, i que els seus dirigents estarien disposats a qualsevol cosa per tal d’interferir en el camí cap a una societat més democràtica, tranquil·la, moderna i europea. El text complet, ple de suggeriments i autocrítiques, arribà a Albinyana que el va voler comptar entre els seus. La llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia necessitaven altaveus socials per tal de construir un relat des de la democràcia, des de la identitat perduda.
Alfons va acceptar el càrrec amb la condició que no hi hagués línies vermelles a l’hora de fer autocrítiques.
Ell va ajudar a consolidar el Consell, els símbols del Consell: l’himne, la senyera, el nom...i molta documentació escrita. Ell va proposar i convèncer el director d’Aitana que l’escadussera mitja hora que hi havia de desconnexió per al circuit valencià, havia d’acabar amb les notes de la Moixeranga. Però el relat va continuar per uns altres camins: ni himne, ni senyera, ni nom...Començava l’etapa més virulenta de la mal anomenada Batalla de València, on la societat valenciana assistia perplexa a uns actes que anaven deteriorant la convivència i la primera embranzida dels moviments progressistes.
Ací és quan ocupa un paper fonamental en la construcció ideal del País, una país per fer que ell visualitza per fer-lo possible. Persones com ell, com Enrique Cerdán Tato, com Joan Valls, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Tarradell, Reglà, Ferrer Pastor, Matilde Salvador...començaven a construir l’edifici cultural fonamental per al redreçament d’una societat menystinguda i violentada.
És el moment que Alfons recorre amb Albinyana el país de dalt a baix. És el moment que ell divulga i construeix un relat institucional. El poble havia de “legitimar” el govern que ara s’estava gestant. Vicent Soler diu que “contra la precarietat del Consell hi havia les aspiracions i la voluntat d’Alfons”.
De fet, tenia tan present la història del País, que el primer acte oficial del President del Consell Preautonòmic es va fer a Albatera, al camp dels Ametllers, el primer camp de concentració franquista, per on passaren més de 25.000 presoners republicans...Llorenç coneixia el valor dels símbols, dels signes...Si calia, se significava. S’havia de normalitzar el país, crear-ne les estructures, explicar als ciutadans què era allò de la democràcia, de l’autogovern, de l’ètica política, de la solidaritat entre les persones i els pobles...Molts immigrants se sentien atrets amb el discurs generat per Alfons: ells també eren valencians i valencianes perquè treballaven ací, i s’estimaven també aquesta terra i aquest País. Molts andalusos cridaven quan passava el cotxe oficial amb senyera sense additius ni conservants: “Visca el Consell i visca el País Valencià!”...
Els signes...A Morella es va decidir anar per a proclamar l’autonomia per la via del 151. Perquè era una ciutat que conservava la dignitat democràtica medieval, amb una cultura urbana renaixentista laica...Alfons conta que mentre Andalusia copiava la manera valenciana d’arribar a l’autonomia per la via del 143, el ministre Escuredo ens va barrar el pas. Massa territoris pel mateix article...I ens vam acontentar amb el 151. Tota la conxorxa estava perfectament orquestrada: la casa reial, Abril Martorell, Felip González, Alfonso Guerra, Suárez, Maria Consuelo... Nosaltres agafaríem el camí del 151, molt més tou, més “provincià”. No oblidem que la transició es va fer amb els franquistes d’abans, reconvertits del dia a la nit en demòcrates, amb un rei que va nomenar el mateix Franco, i que havia jurat els principis fonamentals del “Movimiento”. Una transició que es va fer amb restes de quiròfan de comissaries franquistes i de jutges de la mateixa família, i que quedà immanent en moltes esferes de poder del nou estat espanyol...Mentrestant, els senyoritos i les 300 famílies castellanes de nissaga incombustible, anaven reubicant-se...
Aquells anys, els grupuscles feixistoides van allistar a les seues centúries un grapat de ciutadans i ciutadanes amb poc bagatge democràtic. Una de les més famoses era coneguda com Paquita la Rebentaplenaris, una dona tan visceral i vehement com ignorant i agosarada. Però la recompensa per boicotejar un acte institucional era sucosa: uns dinerets (els primers fons reservats de l’estat es van destinar a subvencionar aquests grupuscles) un entrepà, i un reconeixement mediàtic. Gent que no havia fotut res en la vida, eren portades en la premsa i entrades en informatius. Eren...importants. Aquests escamots viatjaven seguint els homes del President del Consell. A tots els actes es feien presents i insultaven, escridassaven i en alguns caos, podien llançar unes quantes rates o un masclet hipermusculat. Gent violenta agredien ciutadans que el poble havia triat democràticament i que representaven les institucions. Va ser una època terrible per al conjunt de la societat, sobretot capitolina: cremes de senyeres, bombes a llibreries, trencada de vidres, cotxes abonyegats, agressions a periodistes, a dones que es manifestaven contra l’avortament, a persones que vindicaven una llibertat sexual, artefactes explosius contra la Universitat, Sanchis Guarner i Joan Fuster.
Aquests elements incontrolats, feixistes, eren el braç armat de la dreta més cavernícola i antidemocràtica. I van ser llançats contra els representants dels nous governs i institucions. Paquita va fer acte de presència a Morella, en aquell dia tan espacial on el nou Consell es presentava a la ciutat símbol. Alfons va captar visualment l’arribada de l’escamot blaver i entrà en pànic. Aquest grup podia desfer amb quatre crits i tres gestos el nou projecte. Immediatament inicià un estratagema que li donaria resultat:
-Aquella no és Paquita, la que feia palles als reclutes de l’Albereda de València?. Aquella “Paquita” de veritat es deia Maria, havia nascut a Toledo feia molts anys i era una rodamón analfabeta que els feixistes van saber aprofitar al màxim. I efectivament, un dels oficis que va fer en els foscos cinquanta i seixanta va ser de “masturbadora” oficial de la tropa que eixia desesperada de les casernes de l’Albereda...No cal dir que a Morella, el grup de boicotejadors es desactivà immediatament.
Llorenç era conscient que sense uns mitjans de comunicació propis era impossible construir un país democràtic i una societat crítica, responsable i alegre.
El seu pas per Aitana –el circuit televisiu valencià autònom- va ser dur i ple d’obstacles, ja que la UCD es va encarregar de posar uns censors per tal de dificultar la nova singladura dels mitjans de comunicació al País Valencià. A poc a poc, el van silenciar a Aitana: no emetien els reportatges que filmava Alfons i el seu equip: no van emetre l’arribada de Josep Renau a València, les cròniques de les vagues a les ciutats més importants del país...Mentrestant, ell intentava que el locutor presentador del “movimiento” respectara la fonètica dels pobles que anava dient... Mentrestant, el minutatge en valencià en aquesta desconnexió era obscenament ridícul, i depenia de la voluntat del locutor o de l’entrevistat...Al mateix temps, misteriosos incendis destruïen l’arxiu audiovisual de l’ens, el director Pepe Llorca que va mantenir Alfons Llorenç sense poder escriure ni un full de 1977 a 1982...Totes aquestes històries semblaven formar part d’una realitat paral·lela, plena de repressions i amenaces contra tot allò que sonara valencià. En els últims 10 anys de TVE Aitana, va ser cap d’emissions i tancat a l’habitació fosca.
El 27 de juliol de 1976 se sentien les primeres paraules en valencià en un mitjà de comunicació fet al País Valencià. Eren les imatges del documental “Jaume I: els itineraris d’una conquesta” escrit per Alfons Llorenç. Era el primer cop que algú s’atrevia a fer alguna cosa digna en la llengua del poble. Es va emetre a Aitana, l’espai de desconnexió que TVE havia programat per als valencians. Una altra vegada Alfons se significava: era va ser-ne el pioner.
Alfons acaba les seues responsabilitats institucionals el 1995, quan el PP ocupa el govern de la Generalitat. Els seus serveis ja no eren necessaris. A l’endemà de la presa de possessió del nou molt honorable President Eduardo Zaplana, el contenidor de paper més pròxim al Palau de la Generalitat tenia uns habitants nous: els llibres dels despatxos de Presidència. Els seus serveis ja no eren necessaris. És quan proposa al diari El País escriure una sèrie d’articles perquè literalment “s’escrivia damunt”. És una nova etapa d’Alfons quan acaba de fer 50 anys.
S’inicia així un llarg període on Alfons és un possible director de RTVV, però algú considera que estima massa la seua professió i que serà un element difícil de controlar. Que té criteri propi i un sentit d’estat, de poble, i està disposat a arriscar, a contractar professionals amb criteri.
Alfons tingué una gran presència divulgativa en la societat valenciana. I ho va fer a través de múltiples plataformes. Volia compartir amb la societat allò que ell havia descobert. No volia apropiar-se del gran tresor que dia a dia anava trobant. Ell era conscient que li ho devia al seu poble.
I ho feia a través del paper escrit: feia molts articles per als diaris: per al Levante-EMV, las Províncias, Diario de Valencia, Triunfo, Destino, Canigó, El Temps, per a El País, per a l’AVUI, per a revistes, per a molts llibres de festes.
Un altre itinerari eren els llibres.
Guions per a televisió: Jaume I, la Festa d’Elx, el darrer documental dels campaners del Comtat de Cocentaina.
En els darrers quatre anys, Alfons ha construït més de 80 articles per al Temps de les Arts. I per això, va estar guardonat amb el premi de Cultura de la Generalitat de Catalunya per haver aportat a la societat un llegat del nostre patrimoni a través d’una plataforma moderna i universal, com són els textos de divulgació dins les revistes digitals.
Independentment del seu treball acadèmic, que anava completant amb ponències a diferents congressos, ell anava comunicant el saber al gran públic, al públic que no anava mai a jornades ni congressos.
I per a la gent que no llegia? Alfons ho tenia clar. La seua tasca d’apostolat anava per molts camins. Com a comunicador en festes dels pobles, i com a generador de relats patrimonials. És ací on Alfons arribava al gran públic. Creà juntament amb el seu fill Ausiàs un club de viatges. Es deia “A gust” i pretenia omplir un buit necessari en la nostra societat.
Una societat on tot s’ensenya a través de relats banals, buits i superficials. El guia és un producte d’aquesta societat i Alfons substituïa el seu relat per la creació d’uns textos orals plens de continguts i de missatges dignificadors. L’oratòria i el contingut formaven un tot en els relats d’Alfons.
Passejar amb ell per Montserrat era descobrir la història, la natura i el llegat monacal amb tota la intensitat que aquells monjos entenien el món i el preservaven.
Les seus històries anaven manifestant-se mentre anàvem passant del patrimoni humà al patrimoni natural. Acompanyats de tant en tant per un herbero de Bocairent.
A banda de les seues lectures, també tenia racons per a repostar combustible. Escoltar la gent era un bon dipòsit de saviesa que Alfons s’ocupava d’escoltar. Les tertúlies l’ajudaven a absorbir energia per tal de continuar creant. Una de les que més s’estimava ell era la del dijous al Centre Octubre. Molts tertulians l’enyoren molt. Aquesta imatge denota la devastació de Cronos, de com el déu del temps passa per totes i per tots. D’aquests tres personatges –Paco Gramatge, Alfons Llorenç i Vicent Moreno i Mira- cap és entre nosaltres. Tots tres estan fent tertúlia en un altre lloc, mentre beuen de la font de la immortalitat...
Molts el recorden a la Roma dels Borja, a la Roma dels primers cristians, dels últims emperadors. A la Barcelona dels Modernismes i dels Noucentismes...
Es dona la circumstància que Alfons estava molt demandat per l’Organització Nacional de Cecs espanyols, l’Once. Deien que el seu relat estava especialment destinat a aquella gent que veia amb altres sentits. El col·lectiu de l’Once havia conformat amb Alfons una massa sense escletxes, on les rutes que els proposava els omplien d’informació i d’estima per allò que coneixien.
Periodista, polític, intel·lectual i apassionat pel seu país i pel seu poble.
