|
|
El Parc Natural de Chera-Sot de Chera es troba enclavat en un bell entorn format per congostos profunds, muntanyes abruptes que rodegen fèrtils valls ocupades per terres de llaurança i dóna lloc a un paisatge singular conformat al llarg de la història per les diferents cultures i tradicions que han colonitzat estes terres.
Comprén una extensió de 6.451,17 hectàrees. Situat al Nord-oest de la província de València, entre les comarques de la Plana d'Utiel-Requena i dels Serrans. Territori que concentra valors culturals, paisatgístics i mediambientals de gran rellevància, entre els quals destaquen la geodiversitat, biodiversitat i riquesa hidrològica. Juntament amb el Parc Natural de las Hoces del Cabriel forma part de l'àmbit de la marca turística Tierra Bobal.
La superfície del territori és molt abrupta i muntanyosa, Chera es troba situada en l'interior d'una fossa tectònica i rodejada de pics de fins a 1.100m, mentres que Sot de Chera ho fa entre anticlinals i sinclinals, i dóna lloc a enclavaments de gran interés didàctic i científic, la qual cosa li ha merescut ser seu del primer Parc Geològic de la Comunitat Valenciana
De gran interés són els paisatges formats pel riu Reatillo, també anomenat Sot des de l'eixida de l'embassament de Buseo, primer a construir-se en la conca del Túria; pels angostos barrancs que han sigut excavats en la calcària i per les cascades que formen, localment conegudes com chorreros.
Es tracta d'un lloc privilegiat en què es calcula que hi ha 145 fonts permanents a Chera i 85 a Sot de Chera.
El Anticlinal (Vicente Torregrosa)
La cúpula del castillo (Jorge Císcar Ruiz)
El Parc Natural del Túria, declarat el 13 d'abril de 2007 i ampliat el 6 d'agost de 2021 (amb la modificació del Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals del Túria), es troba inclòs en la plana del riu Túria, i compta amb una superfície de 8.041 hectàrees.
S'estén per les comarques de València, L'Horta Oest, El Camp de Túria i Els Serrans, ocupant part dels termes municipals de València, Mislata, Quart de Poblet, Manises, Paterna, L'Eliana, Riba-roja de Túria, Vilamarxant, Benaguasil, Llíria, Pedralba, Bugarra, Gestalgar i Chulilla.
El parc representa un clar exemple de l'escàs i valuós bosc ripícola mediterrani associat al riu Túria. A més, l'existència de pinedes de pi blanc i matoll mediterrani, juntament amb una bona representació de l'Horta Valenciana, li confereixen un alt valor quant a la seua biodiversitat i valors tradicionals. La seua declaració assegura la conservació de tots aquests valors en una zona altament poblada i industrialitzada com és l'àrea metropolitana de València.
Riba Roja del Túria (David Piqueras Aparicio)
Turia (Ángel Serna Ferrer)
Desert de les Palmes (Vicente Torregrosa)
El Parc Natural El Fondo està enclavat en la part més oriental de les serralades Bétiques, en una depressió tectònica denominada " la Plana d'Elx" al sud de la comarca del Baix Vinalopó.
Les 2.387 ha que conformen aquest aiguamoll comprenen dos embassaments reguladors de reg, una sèrie de llacunes perimetrals i zones de saladar i cultius, la conservació dels quals ha originat diferents ambients de gran valor ecològic, encara que sens dubte, és la fauna l'aspecte més valuós del parc, tant per la gran abundància com per la presència d'espècies seriosament amenaçades d'extinció.
Les zones de saladar circumdants posseïxen un valor incalculable al comptar amb la presència d'espècies úniques, moltes d'elles endèmiques.
Pasarela al atardecer (Ana Rodríguez Gutiérrez)
Atardecer en el humedal (Ana Rodríguez Gutiérrez)
El Parc Natural de la Font Roja, es troba enclavat en la comarca de l'Alcoià, entre els termes municipals d'Alcoi i Ibi, i representa un dels espais naturals millor conservats del territori valencià. Les seues 2.298 ha d'àrea protegida, comprén l'alineació muntanyosa de l'alt de Sant Antoni, el carrascar de la Font Roja i la Teixereta. El cim del Menejador, amb 1.356 m d'altura és la cota més elevada del parc.
La conservació de l'espai protegit suposa la preservació d'un conjunt de valors ecològics i paisatgístics propis de l'entorn mediterrani, amb una variada representació botànica i faunística. L'ús tradicional de la muntanya també mostra la seua empremta en el llegat cultural de la zona.
Belem (Vicente Pérez Belda)
Vestigis I (Vicent Pérez Belda)
Miradas (Fernando Prieto Varela)
El Penyal d'Ifac, situat a Calp, en la comarca de la Marina Alta, va ser declarat parc Natural el 19 de gener de 1987. Esta formidable roca, unida a terra només per un estret istme, s'eleva sobre el mar fins als 332 m d'altura.Tractant-se d'un dels paisatges més coneguts de la Comunitat Valenciana, amb únicament 53,3 hectàrees de superfície, constituïx al mateix temps un dels seus espais naturals protegits de menor extensió i un dels més visitats.D'altra banda, la riquesa del seu patrimoni històric, amb valuosos jaciments arqueològics, junt amb la singularitat de la seua flora, que inclou importants endemismes, ho convertixen en un parc natural de primer orde.
Penyal de Calp (Carmen Maicas)
Ifach entre brumas (David Sangüesa Español)
El Parc Natural de l'Albufera constitueix un dels aiguamolls més representatiu i valuós de la Comunitat Valenciana i de la conca mediterrània. Amb una superfície de 21.120 hectàrees, és troba situat a tan sols 10 km de la ciutat de València. La seua proximitat i facilitat d'accés el converteixen en una perfecta excusa per a abandonar la ciutat i practicar l'observació de la natura. Durant tot l'any, la gran biodiversitat d'aquest espai natural protegit permet observar una important varietat de fauna i flora.
Engloba els municipis de València, Alfafar, Sedaví, Massanassa, Catarroja, Albal, Beniparrell, Silla, Sollana, Sueca, Cullera, Albalat de la Ribera i Algemesí.
L'Albufera va ser declarada Parc Natural en 1986, i dones de 1989 està reconeguda com "Aiguamoll d'importància Internacional", figura derivada de la "Va convéncer Relativa als Aiguamolls d'Importància Internacional, especialment com a Hàbitat d'Aus Aquàtiques", celebrada en Ramsar (Iran) el 2 de febrer de 1971.
A més és part integrant de la Xarxa Natura 2000 - a l'haver sigut declarada com "Zona d'especial protecció dels Aus" (ZEPA) en 1990 i seleccionat com "Lloc d'Importància Comunitària" (LIC) des de 2006. A més, algunes parts del seu àmbit han sigut també declarades com "Microreserva de Flora" i com "Reserva de Fauna".
Flamencos y Albufera (Ángel Ros Die)
La Barraca (Marta Cuesta)
L'agró en l'ocàs (Verónica Benaiges Gómez)
La trillaroa del Tio Tocaio (Marta Cuesta García)
Dominando el cielo (Leopoldo Jesús Pérez Luis)
23,94km2 (J.José Díaz Piera)
Esculptors del paisatge (David Talens Perales)
Pescant al redoli (David Talens Perales)
L'ànima dels arrossars (David Talens Perales)
Tres Azules (Chengming Zhang)
Arquitectura de la Albufera de VLC (Julio Olmo Escribano)
Hitchcock a l'Albufera (Alejandro Gómez Vives)
El mar d'arròs i la muntanyeta del Sants (Alejandro Gómez Vives)
Civilización (Cristina Matías Jiménez)
Arrebol (David Talens Perales)
Rastres (Salvador Alberola Piera)
El Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva és una zona humida situada entre les províncies de València i Alacant, en els municipis de Oliva i Pego, amb una extensió de 1.255 hectàrees. Esta marjal es troba en el centre de la ferradura muntanyosa formada per les serres de Mostalla, Migdia i Segària.
Les seues principals característiques són una gran biodiversitat i l'excel.lent qualitat de les seues aigües, així com la seua quantitat. Hi ha dos rius principals que recorren la marjal: el Bullent o Vedat, en la part nord, i el Racons o Molinell, en la sud. A més, trobem nombrosos afluents i brolladors, coneguts estos últims en la zona amb el nom de "ullals".
Es va declarar la zona Parc Natural, per mitjà de la Llei 11/94, de 27 de desembre. A més, donada la seua gran rellevància, també està inclòs esta marjal en el Conveni Ramsar (1971) de protecció mundial de zones humides, es troba dins de la red Natura 2000 de la UE i també és zona d'especial protecció per a les aus (zona ZEPA)
Perellonà (Daniel Pablo Romero Muñoz)
El Montgó, declarat parc Natural en 1987, comprén una extensió de 2117.68 ha entre els municipis de Dènia i Xàbia i s'eleva fins als 753 metres d'altitud. Testimoni del pas de l'home des d'èpoques ancestrals posseïx un elevat valor cultural i arqueològic. Destaca per les més de 650 espècies de flora, entre les quals trobem endemismes com el Carduncellus dianius.
El Montgó arriba a la mar en el Cap de Sant Antoni, el qual als seus peus dóna recer a la Reserva Natural dels fons marins que porta el seu nom, declarada en 1994 per la importància dels seus fons i la biodiversitat que estos alberguen.
Este conjunt forma uns dels paisatges més espectaculars del litoral valencià.
Cruz del Montgó (David Piqueras Aparicio)
Luces y sombras sobre el Montgó (Ángel Ros Die)
El Parc Natural del Penyagolosa, localitzat entre els termes municipals de Vistabella del Maestrat, Xodos i Villahermosa del Río, representa una fita geogràfica de primer orde i un referent cultural molt arrelat en la tradició valenciana. Amb els seus 1.094,45 ha i el seu pic més elevat (1.814m d'altitud) és considerat el sostre de la Comunitat Valenciana per excel·lència, només superat per l'Alt de les Barraques (Cerro Calderón).
En els últims contraforts del sistema Ibèric i la serralada costaner- catalana, el massís del Penyagolosa forma part d'un encreuament d'ambients geològics, biològics, culturals i socials.
El Penyagolosa és un referent per a l'excursionisme valencià formant part de les vides de diverses generacions de muntanyencs.
El mimetisme d'aquell poble (Jennifer Alcazar)
Camins al Penyagolosa 1 (David Cantillo Orozco)
Camins al Penyagolosa 2 (David Cantillo Orozco)
Camins al Penyagolosa 4 (David Cantillo Orozco)
La vigilante (Laura Mayo Cañaveras)
Escondite (Ana Prades Manzano)
Les llacunes de La Mata-Torrevella es troben a la comarca del Baix Segura, i ocupen part dels termes municipals de Guardamar del Segura, Torrevella, Los Montesinos i Rojals. Conformen, juntament amb el Fondo i les Salines de Santa Pola, un triangle de zones humides amb importància internacional al sud d'Alacant.
El Parc Natural de les Llacunes de La Mata i Torrevella té una superfície de 3.700 hectàrees. D'aquestes, 2.100 són làmines d'aigua, mentre que la resta correspon a les redones (1.400 hectàrees la llacuna de Torrevella i 700 la de la Mata.
Les dues llacunes estan separades entre si per un anticlinal anomenat El Chaparral. Un canal uneix ambdues depressions que, a més, són comunicades de forma artificial amb la mar per mitjà d'altre canal conegut com El Acequión, per la qual cosa es conforma una unitat d'explotació salinera. La llacuna de la Mata actua com a depòsit escalfador mentre que la collita de sal es realitza a la de Torrevella.
A la conca neoquaternària, conformada pels relleus corresponents al grup de falles del Baix Segura i de Sant Miquel de les Salines, se situen les llacunes. Un conjunt de rambles i barrancs de règim intermitent aboquen les aigües a aquesta conca, especialment a la llacuna de Torrevella, per la proximitat amb la serra de Sant Miquel de les Salines.
Pink (María Moragues Sacedón)
Horizonte de sal (Ana Rodríguez Gutiérrez)
Entre les badies de Benidorm i Alfàs-Altea encontrem l'el·levació muntanyosa de la Serra Gelada, un dels exemples més singulars de serralada litoral valenciana.
Esta serra i els fons marins que l'envolten, conformen un conjunt d'ecosistemes litorals de incalculable valor ecològic i ambiental; que junt a la riquesa cultural i històrica del seu entorn, va portar a la seua declaració com a Parc Natural marítim-terrestre (el primer en la seua categoría), abarcant una superficie total protegida de 5.564 has., de les que el 88 % corresponen al medi marí.
L'Albir i Bèrnia (Fernando Prieto Varela)
El Parc Natural de la Serra d'Irta es troba a la comarca del Baix Maestrat a l'extrem nord de la provincia de Castelló. Situat entre les localitats de Peníscola, Santa Magdalena de Polpis, Alcalà de Xivert i Alcossebre ocupa una extensió com a espai protegit de 7.743 ha.
Va ser declarat Parc Natural i Reserva Natural Marina pel Govern Valencià el 16 de juliol de 2002, per tal de també conservar la franja marítima limítrof a la costa de la Serra d'Irta, ja que és un excel·lent eixemple de medi marí litoral valencià.
Aquest espai protegit constitueix un dels paisatges més bònics de la costa valenciana i representa una de les últimes serres litorals que queden sense edificar a la costa mediterrània. L'altura màxima és de 572 m en el pic Campanilles, i els seus abruptes vessants descendixen suaus cap a la mar, on al llarg de 12 km de costa, pràcticamente inalterats, hi ha nombrosos penya-segats i cales.
A l'escassa ocupació humana del medi litoral s'afegix un medi marí continu i relativament homogeni, i això possibilita un excel·lent estat de conservació de les comunitats biològiques allí assentades, incloses les poblacions d'espècies d'interès pesquer i els mecanismes ecològics que estes regulen. Per aquest motiu, el 17 de desembre de 2003 també es va declarar com a Reserva Marina d'Interès Pesquer.
La luz de Irta (Jorge Císcar Ruiz)
Mariola és l'evocador nom d'aquesta serra, que s'alça entre pobles de l'Alcoià, el Comtat i la Vall d'Albaida (Alcoi, Cocentaina, Muro, Agres, Alfafara, Bocairent i Banyeres de Mariola), tan arrelada en la cultura popular valenciana. Els seus paisatges han sigut i són un regal per a habitants i visitants.
Aquest paisatge és herència de l'aprofitament tradicional dels rics recursos naturals. La pròpia orografia de la serra presidida per l'emblemàtic Montcabrer, els pasturatges, la neu, les herbes aromàtiques i medicinals, els refugis naturals…, i especialment l'aigua, conformen la seua forta personalitat.
Aquests i molts altres valors van motivar la protecció de quasi 17.000 hectàrees amb la declaració de Mariola com a Parc Natural, el 8 de gener del 2002.
Miradas inquietantes (Sara Portela i Valls)
A la sombra de la nogera (Daniel Pablo Romero Muñoz)
El Parc Natural de la Serra Calderona és un dels espais naturals protegits més emblemàtics de tota la geografia valenciana. Aquest extens territori que s'estén sobre 18.019 hectàrees va ser declarat parc natural el 15 de gener de 2002.
La Serra Calderona és una de les últimes elevacions del sistema ibèric, esguitada per multitud de barrancs amb importants desnivells, presenta un relleu d'altituds mitjanes (cota màxima 1012 m).
La diversitat d'ambients forestals i la importància d'espècies presents com la surera defineix a aquest espai natural com un enclavament de gran valor natural.
Aquest territori ha sigut l'escenari de pas i assentament de cultures des d'èpoques ancestrals, totes elles han modelat el paisatge i la cultura que coneixem hui.
Cartuja de Portacoeli (Mª Carmen Roig Valverde)
Carbonera (David Piqueras Aparicio)
Amagatall de Pau (Eduard Borja Blasco)
Tormenta en Valencia (Julio Sanjuan Arias)
Castillo de Serra (Victoria Castillo Navarro)
Paisaje en gris (Cristina Molina Uribe)
El Parc Natural de la Serra d'Espadà, declarat el 29 de setembre de 1998, és el segon espai protegit més extens de la Comunitat Valenciana, amb 31.180 hectàrees.
En aquesta serra trobem un dels pocs afloraments de gres roig del territori valencià, el qual configura un relleu abrupte i trencat, conformat per cims i turons acompanyats per profunds barrancs i rambles, on podem trobar nombroses fonts i frondosos boscos de sureres, únics a la nostra geografia.
Aquestes característiques li confereixen un excepcional valor paisatgístic, amb una riquesa botànica i faunística excepcionals, que queden paleses en el gran nombre d'endemismes i singularitats existents al territori del parc.
L'olor del romaní (Mar Machado Colomer)
Torre del Pilón (Mª Carmen Roig Valverde)
El molí de l'Arc (David Piqueras Aparicio)
Reflexions a l'embassament (Fernando Falcó Blasco)
Alcornocal (J.M. Zapata)
